dimecres, 1 de juliol de 2009

Cronica Half Challenge

HOLA RUCS

Fa dies que tenia ganes d’escriure la crònica de la Half Challenge del passat 24 de maig a Calella i fins ara no he trobat el moment.

Abans de tot disculpeu el retard.

També, abans de començar la crònica de la cursa en si, us diré de què va una mica això del triatló. Porto amb la gent del Piri casi un any i mig i la veritat nois és que us trobo a faltar snif snif.
Collons de Piris. A les sortides en bici lo de parar a esmorzar no sabem el que és. Tot són gels amb cafeïna i marica l’últim. O sigui que m’estic tornant marica ràpidament. Els putus entrenos de la piscina ni us en parlo, i els de córrer els faig pel meu compte.

Malgrat tot això quan va sortir anunciat el Half Challenge del Maresme, em vaig encegar i m’hi vaig apuntar (als dos) el curt i el llarg. L’altre dia la meva dona es va enterar de que havia pagat de inscripció i una mica mes i em fot fora de casa.

Bé, el passat 24 de maig, , per fi va arribar l’hora de demostrar de què està fet un mountain ruc (secció piri) i allà estava jo, amb 2199 tios més , a les 7.30 del matí a Calella, davant de l’aigua.

Us diré, per els que algun dia vulguin fer una triatló, que el més agobiant de tot es la natació. Jo nedo força bé, o això hem pensava, però fotre’t a l’aigua a la vegada amb 500 tios més (fèiem 4 sortides separades 5 minuts) amb mala mar, amb patades, sense veure una merda, amb boies del tamany de pilotes de futbol, és molt molt agobiant fins que no agafes el teu ritme i vas fent. A més, el primer troç va ser amb la corrent en contra, i va costar centrar-me i no fotre el camp. Surts de l’aigua una mica grogui, i sense forces ni per treure’t el neoprè.

Cap a la primera transició agafant la bossa de les coses de bicicleta. Només arribar a la bici, un bon glop d’aigua per treure tot el gust de sal. I començo a pedalar. La bicicleta és el tram mes agraït, al menys per mi, doncs es tractava d’anar rodant a bon ritme , però sense clavar-se massa. Un cop surto de Calella hem foto dos plàtans i a rodar. Es van formant grupets de gent (cosa totalment prohibida) però tothom passa de tot. Intento separar-me sempre que puc, però hi han trams molt estrets on és impossible. Arribo a bon ritme fins a Cabrera, on giro al PRYCA en direcció a Argentona i cap a Dosrius. Tan vaig avançant gent com gent m´avança a mi. A Argentona em trobo el Borotau, fent de improvisat guàrdia urbà avisant a tothom d’una corva perillosa. Em començo a creuar amb els primers, que ja tornen de Dosrius amb uns pepinos impressionants. A la recta del poligon de la Velcro amb lo follats que van de baixada a tothom li salten els bidons en els bàdens de reducció de velocitat..

Arribo a Dosrius. I baixo follat cap el PRYCA. Al passar per Vilassar, a la Plaça de l’Ajuntament s´ha muntat una xocolatada, amb tots els familiars del Piris per animar-nos. El meu nano em veu i em saluda . Això sempre dona ànims¡¡¡¡¡

Seguim cap a Masnou a bon ritme, passo a unes angleses amb uns culs impressionants, que sembla impossible que puguin anar en bici i encara més aguantar tot el que ve després (tipus Pere Soler)

La tornada des de Masnou és amb el vent en contra, i arribo a Calella una mica tocadet. He fet el recorregut a una mitja de 32 per hora intentant conservar la mecànica, perè el pitjor estava per venir.

Faig la transició amb calma (6 minuts) i començo a córrer. El primer quilòmetre fins que la musculatura se t’acostuma és fa llarguíssim, però poc a poc vas agafant un ritmet còmode. El problema per mi no és el cor, són les cames, sempre amb por d’una rampa. Anem tirant cap a Malgrat, pel Passeig Marítim. Quasi tot el recorregut és de sorra, el qual els genolls ho agraeixen. Els quilòmetres no estan marcats, el qual fa que vagis molt perdut. Agafo la tàctica a partir del km 5 de fer caminant cada avituallament, beure, refrescar-me y seguir, i la veritat es que dóna molt bon resultat. Anem creuant amb els que ja tornen de Malgrat i passa el Luís Enrique. Em trobo a l´Esteve Serra amb el Miquel que han vingut a veure la cursa (gràcies Esteve i Miquel, trobar algú conegut que t’anima fa miracles). Arribo a meitat de camí tocadet, amb molta calor, em foto dins el tercer gel del mati, però ja no m’entra res més. Només queden 10 km, que se’m fan mes agraïts, per allò del “ja queda menys”. Al pas per dintre de Calella la gent t’anima pel teu nom (sortia al Dorsal) i això sempre ajuda. La pujadeta a les pistes d’atletisme de Calella te collons. Tinc pànic a tenir una rampa ara. Entro a les pistes i creuo. La Ratlla. La puta ratlla.

Estic mes sencer del que hem pensava, però no m’entra al cos absolutament res. Tinc ganes de vomitar, que fins el cap de una hora no em passen. Poc a poc em vaig revifant, i aconsegueixo dutxar-me.


Soc Finisher amb 5 hores 51 minuts.

38 minuts + 2 hores 52 minuts + 2hores 11 minuts.

L’octubre serà una altra història.


Ramon G.

Cap comentari: