Anem a agafar el tren a Tordera

Doncs això, un diumenge dos o tres rucs diem d'anar a Tordera tot ruquejant i uns quants més s'hi enganxen, i ja hi som.

Dia 16 de maig. La meitat del grup sortim de Vilassar a les 7,00, i la resta els recollim a Mataró.
Sortim per la riera d'Argentona fins a Dosrius, i d'allí fins a Canyamars. Hi ha mandra, i malgrat la tèbia oposició d'alguns (el que escriu, per exemple), arribem a Canyamars per la carretera. D'allí el camí típic cap al Pou de Glaç fins la Creu de Rupit. Hi ha mandra, i malgrat l'oposició d'alguns (el que escriu, per exemple) enlloc d'enfilar cap al Corredor, ens dirigim vers La Casa Nova (el que escriu creu recordar que es diu així aquella casa, tot i que juraria que nova no ho és, perquè fa molts anys que quan passa per allà la veu). Hi ha mandra, i malgrat l'oposició d'alguns (el que escriu, per exemple), en lloc de baixar a Vallgorguina, ens dirigim a Collsacreu.

S'acaba la mandra perquè ja no hi ha més alternatives. De Collsacreu, seguint el GR, cap a Cal Paraire. Després d'uns rampots força maleducats ens parem a fer un mos. D'allí en un moment ens plantem a Sant Martí del Montnegre

parats a Sant Martí (fem cafè? no fem cafè? que c***ns fem parats')

en Marc F i la seva companya

arranquem o no? (uiii, quina mandra, avui!!!)

A Sant Martí comença un tramet "pestós" amb pujadots no tan maleducats però bastant inoportuns, que es van fent com podem, fins arribar a una fonteta molt bonica i agraïda (aigua fresca i regalada, que deia aquell ...)

En Manel fent no sé sap ben bé què

en Josep, un bon coneixedor de la zona, fins aquí va i ve des de Vilassar quan entrena per fer les seves animalades

Després un altre punt mític: Hortsavinyà. Foto de grup (a destacar l'acaramelament entre les parelles de fet mataronines) i enfilem cap a l'Esplai. Més rampots desagradables, però curts. La baixada a partir de l'Erola és adrenalínica. Més d'un és menja la corba a l'esquerra al final del tram semi-asfaltat (el que escriu, per exemple).

Al final d'aquest tram el camí esdevé trialeru i el disfrutem de debò fins que desemboca a una pista.

Encara ens queden alguns rampots lletjos en seguir el GR, fins que finalment arribem a les pistes asfaltades que ens porten a Tordera.

Arribem a l'estació cinc minuts després de que sortís el tren cap a Vilassar. Ens hem d'esperar a la vora d'una hora fins el següent tren. Coles i patates, xerradeta.

Prenem el sol a l'estació.

  

fins i tot a més de perdre el tren alguns perden la compostura (el que escriu no, per exemple)

Quan arriba el tren ens hem de barallar amb guiris de luxe que han passat un matí estupendu comprant al mercat de Tordera. La tornada, però, ha estat descansada, i no sé si era perquè ja havíem escalfat, per les coles o per les patates, però el cas és que a la majoria se'ns ha fet més curta i menys dura que l'anada. Coses d'aquest esport ...

Una re-edició d'una clàssica que feia massa temps que havíem oblidat. Una seixantena de quilòmetres i unes 4 hores fent rodar les rodes.

Destacar el paperot de'n Marc G., que després de molt temps de no tocar la bici ha anat més que sobrat tota l'estona. És el que té aficionar-se a les Burriac Atac i altres tonteries anti-crisi, i anar tot-lo-dia corrent amunt i avall.

12-10-2009 Ripoll - Ripoll: MTB de primera divisió

El passat 12 d'Octubre de 2009 sis Rucs intrèpids, esperonats per qui escriu, vam gosar sortir dels nostres estimats camins per buscar noves sensacions.

L'Héctor i l'Adolfo ens van proposar fer una de les etapes de la Bi6000 que ells no havien pogut acabar per la pluja que els va caure. Vam aventurar-nos a seguir només el GPS de l'Héctor, sense cap més referència ni mapa.

La idea era sortir de Ripoll, anar cap a Milany, Sant Joan de les Abadeses, Coll de Pal, Camprodon i finalment tornar a Ripoll. Tot i així, contemplavem la possibilitat de retallar des de Sant Joan de les Abadeses sense anar a Camprodon. I això és el que vam fer, ja que, com sempre passa quan vas fora del teu territori, els quilòmetres s'estiren i el rellotge va més ràpid del compte.

Preparatius a quarts de nou, després de fer un cafetó:





Parada per respirar en una casa de turisme rural. Vam decidir no fer esmorzar (alguns ho pagarien car, je je):




Més endevant faríem una "barretes break" al mig d'un camí, direcció al Coll de Milany:




Abans d'arribar a aquest coll vam gaudir de camins fantàstics,

amb fulles:




amb vistes:




amb fang:




amb prats per jeure (i esperaaaaar):




amb sex-symbols fins:




i sex-symbols gruixuts:




amb fotògrafs:




amb ciclistes simpàtics:



amb bloggers menja-ulleres:





De tot una mica, de tot allò que fa disfrutar de la bici de muntanya.

Des del Coll de Milany, una ràpida baixada ens situa a Vallfogona, on localitzem un restaurant i ens endrapem un bon i merescut dinar.

Ja veient que se'ns fa tard, ens disposem a tornar a Ripoll. En lloc de tornar per la carretera ens enfilem una mica amunt, seguint el GR per pista asfaltada, que ens duu a Sant Joan de les Abadeses. Des d'allí, per la Ruta del Ferro (antiga via de tren convertida en via verda) fins a Ripoll és un passeig.



Una ruta altament recomanable, sobretot a la tardor. 64 kms i 1500 metres de desnivell.

Sant Joan de l'Erm 2009 - Nous Camins!!

Cada cop som menys. Aquest any només 3 rucs hem pogut re-editar la clàssica (ja fa molts anys) del primer de Juliol a Sant Joan de l'Erm. Diferents problemes d'agenda i de coordinació de famílies, les temibles colònies dels temibles fills i altres problemes no confessables han fet que el dia 11 de juliol només 3 intrèpids rucs emprenguessin el vol. Això sí, quin vol, però ...

Aquest any, gentilesa del Pere-ruc, dormim a Castellbò. Ell al seu còmode llit. En Marc-ruc i en Jordi-ruc (l'inevitable cronista) a les golfes, compartint roncs.

Així que decidim sortir del mateix Castellbò en lloc de Sant Joan. Afegirem 900 metres de desnivell a l'excursió. Només sortim un dia, però al menys sortim com Déu mana!.

A primeríssima hora de la matinada (9:30) emprenem la ruta. Sortim per la carretera direcció Sant Andreu, tot xino-xano i anar xerrant. Fem els primers nou quilòmetres amb una comoditat insultant. L'edat ens fa prudents. Millor agafar aquest ritme i no deixar-lo.

Als voltants de Carmeniu deixem la carretera i en Pere ens porta cap a la primera de les sorpreses d'aquest any. Després d'un petit tram de pista, ens endinsem en un prat i a la sortida un corriol encisador (digne de la Pedals d'Occitània, per exemple) ens porta a Coll de Jou en un parell de magnífics quilòmetres.

Des de Coll de Jou enllacem amb la ja coneguda pista que ens porta a Coll de Leix i seguidament a Sant Joan. Durant tot el tram anem rememorant gestes passades en una agradable conversa, i arribem Sant Joan una mica més tard de les 12. Bona hora per esmorzar!!



Després de saludar l'amic Miquel ens preparem una taula al solet. Torrades i coles i uns bons cafès ens preparen per la segona part de la ruta.

Com aquell qui res, i després d'omplir les ampolles a la font, ens endinsem en el dolor, o el que és el mateix: la pujada de les Mosques (no recordo l'origen del nom, només sé que l'aplec d'amigues que em fa companyia durant la dura pujada hi fa honor)

(la bici, descansant en un prat esperant les companyes. nerviosa per sortir a emprendre el vol)





Tres o quatre-cents metres de desnivell més amunt ens reagrupem. Les rampes són dures i continuades. Però després ve el premi merescut. Deixem la pista de les Mosques i prenem el corriol que ressegueix la carena i ens du al Pic de les Mongetes, el cimet més alt d'aquesta contrada amb quasi bé 2100 metres de desnivell.


Aquest tram carener és fantàstic, i m'ha agradat molt més en aquest sentit que no pas en l'invers, que és el que normalment fem. Un corriol estret, ple d'arrels i de pedres,





que de tant en tant desemboca en prats herbats suaus, i de tant en tant ens apropa a penyasegats des d'on s'obre el paisatge i es contempla la vall de Castellbò fins el Segre.

tot i que, a vegades, millor no mirar!!!





Al final del camí ens queda remuntar a peu un tram de corriol fins dalt del darrer prat, que ens durà a Ras de Conques, coll que separa la vall del Romadriu amb les valls d'Andorra.

No obstant decidim no entrar al prat i seguim el camí que voreja el cim. Un tram nou però no massa bonic. El camí és ple encara d'arbres atravessats, cosa que dificulta la marxa. Tot i així ens situem, ben aviat, al camí que puja des de Santa Magdalena fins al Ras de Conques, on emprenem la ràpida baixada fins la famosa ermita.





(l'Ermita de Santa Madgalena, un d'aquells llocs especials en l'imaginari betetero del cronista)



(els fantàstics prats a la vora del Romadriu, des de l'Ermita de Santa Magdalena)

Canvi de càmara (punxada del cronista), una mica de menjar, i continuem la ruta, planejant al costat del riu Romadriu fins que l'hem d'atravessar.

(inevitable fotografia de cada any: "la travessa del Romadriu: sense ella no fa estiu" segons resa la dita)

Un cop a l'altre vessant fem els set quilòmetres de semi-pujada fins a Sant Joan de l'Erm on ens esperen uns macarrons. Hi arribem a les quatre tocades. Sort que hem avisat que ens esperin i ens els han deixat preparats, a punt de micro-ones. Fem els honors i, taxinnnnn, comença el plat fort del dia. La baixada!!!

Ens tornem a situar a Coll de Leix, i des d'allí agafem un camí nou, corrioler i traïdor (ple de soques tallades a 10 cms del terra) que ens mena fins a Turbiàs.

Des d'aquest poble agafem un altre camí. Aquest cop no és nou, sinó tot el contrari. Es tracta d'un d'aquells camins que la gent de la contrada utilitzava per anar pel dret, fent zigues-zagues. L'empedrat original s'ha anat perdent i per nosaltres s'ha convertit en una super-trialera, llarga i molt divertida. Revolt rera revolt a veure qui és capaç de fer-lo sense baixar de la bici. Alguns els fem els tres, altres només dos, i algun revoltet només el fa el noi de la casa, en Pere, que ja l'havia entrenat

Desemboquem a la carretera de Castellbò a Albet i en un moment arribem al nostre destí.

Xerrada amb el ruc-cunyao, que aquest any no està en forma (coses de la paternitat i la submissió), dutxa, cremeta per les cames, cotxe i cap a casa, que demà ja dormirem.

En total:
Una seixantena de quilòmetres, calculo que uns 1500-1700 metres de desnivell, molta felicitat i bona companyia.

I una conclusió: som bons, som molt bons. No som els millors, però som molt bons!!!

Cronica Half Challenge

HOLA RUCS

Fa dies que tenia ganes d’escriure la crònica de la Half Challenge del passat 24 de maig a Calella i fins ara no he trobat el moment.

Abans de tot disculpeu el retard.

També, abans de començar la crònica de la cursa en si, us diré de què va una mica això del triatló. Porto amb la gent del Piri casi un any i mig i la veritat nois és que us trobo a faltar snif snif.
Collons de Piris. A les sortides en bici lo de parar a esmorzar no sabem el que és. Tot són gels amb cafeïna i marica l’últim. O sigui que m’estic tornant marica ràpidament. Els putus entrenos de la piscina ni us en parlo, i els de córrer els faig pel meu compte.

Malgrat tot això quan va sortir anunciat el Half Challenge del Maresme, em vaig encegar i m’hi vaig apuntar (als dos) el curt i el llarg. L’altre dia la meva dona es va enterar de que havia pagat de inscripció i una mica mes i em fot fora de casa.

Bé, el passat 24 de maig, , per fi va arribar l’hora de demostrar de què està fet un mountain ruc (secció piri) i allà estava jo, amb 2199 tios més , a les 7.30 del matí a Calella, davant de l’aigua.

Us diré, per els que algun dia vulguin fer una triatló, que el més agobiant de tot es la natació. Jo nedo força bé, o això hem pensava, però fotre’t a l’aigua a la vegada amb 500 tios més (fèiem 4 sortides separades 5 minuts) amb mala mar, amb patades, sense veure una merda, amb boies del tamany de pilotes de futbol, és molt molt agobiant fins que no agafes el teu ritme i vas fent. A més, el primer troç va ser amb la corrent en contra, i va costar centrar-me i no fotre el camp. Surts de l’aigua una mica grogui, i sense forces ni per treure’t el neoprè.

Cap a la primera transició agafant la bossa de les coses de bicicleta. Només arribar a la bici, un bon glop d’aigua per treure tot el gust de sal. I començo a pedalar. La bicicleta és el tram mes agraït, al menys per mi, doncs es tractava d’anar rodant a bon ritme , però sense clavar-se massa. Un cop surto de Calella hem foto dos plàtans i a rodar. Es van formant grupets de gent (cosa totalment prohibida) però tothom passa de tot. Intento separar-me sempre que puc, però hi han trams molt estrets on és impossible. Arribo a bon ritme fins a Cabrera, on giro al PRYCA en direcció a Argentona i cap a Dosrius. Tan vaig avançant gent com gent m´avança a mi. A Argentona em trobo el Borotau, fent de improvisat guàrdia urbà avisant a tothom d’una corva perillosa. Em començo a creuar amb els primers, que ja tornen de Dosrius amb uns pepinos impressionants. A la recta del poligon de la Velcro amb lo follats que van de baixada a tothom li salten els bidons en els bàdens de reducció de velocitat..

Arribo a Dosrius. I baixo follat cap el PRYCA. Al passar per Vilassar, a la Plaça de l’Ajuntament s´ha muntat una xocolatada, amb tots els familiars del Piris per animar-nos. El meu nano em veu i em saluda . Això sempre dona ànims¡¡¡¡¡

Seguim cap a Masnou a bon ritme, passo a unes angleses amb uns culs impressionants, que sembla impossible que puguin anar en bici i encara més aguantar tot el que ve després (tipus Pere Soler)

La tornada des de Masnou és amb el vent en contra, i arribo a Calella una mica tocadet. He fet el recorregut a una mitja de 32 per hora intentant conservar la mecànica, perè el pitjor estava per venir.

Faig la transició amb calma (6 minuts) i començo a córrer. El primer quilòmetre fins que la musculatura se t’acostuma és fa llarguíssim, però poc a poc vas agafant un ritmet còmode. El problema per mi no és el cor, són les cames, sempre amb por d’una rampa. Anem tirant cap a Malgrat, pel Passeig Marítim. Quasi tot el recorregut és de sorra, el qual els genolls ho agraeixen. Els quilòmetres no estan marcats, el qual fa que vagis molt perdut. Agafo la tàctica a partir del km 5 de fer caminant cada avituallament, beure, refrescar-me y seguir, i la veritat es que dóna molt bon resultat. Anem creuant amb els que ja tornen de Malgrat i passa el Luís Enrique. Em trobo a l´Esteve Serra amb el Miquel que han vingut a veure la cursa (gràcies Esteve i Miquel, trobar algú conegut que t’anima fa miracles). Arribo a meitat de camí tocadet, amb molta calor, em foto dins el tercer gel del mati, però ja no m’entra res més. Només queden 10 km, que se’m fan mes agraïts, per allò del “ja queda menys”. Al pas per dintre de Calella la gent t’anima pel teu nom (sortia al Dorsal) i això sempre ajuda. La pujadeta a les pistes d’atletisme de Calella te collons. Tinc pànic a tenir una rampa ara. Entro a les pistes i creuo. La Ratlla. La puta ratlla.

Estic mes sencer del que hem pensava, però no m’entra al cos absolutament res. Tinc ganes de vomitar, que fins el cap de una hora no em passen. Poc a poc em vaig revifant, i aconsegueixo dutxar-me.


Soc Finisher amb 5 hores 51 minuts.

38 minuts + 2 hores 52 minuts + 2hores 11 minuts.

L’octubre serà una altra història.


Ramon G.

Pedals d'Occitània - 2a. part

2ª. ETAPA. LUCHON – SAINT BERTRAND DE COMMINGES

Luchon al matí. Después de dormir sota les quatre estrelles ens fotem un bon esmorzar, al buffet de l’hotel.
Els esforços mentals es concentren exclusivament en dues coses:
1- desmenjar correctament, sense presses i sense angúnies, sense pressió del company d’habitació. Hom estableix diferents estratègies pel que fa a aquest enutjós procés ...
2- preparar la bossa, fer i desfer la maleta 50 vegades (sempre hi queda alguna cosa imprescindible a sota de tot, normalment a sota a la dreta quan ho busques a l’esquerra, i a sota l’esquerra quan ho busques a la dreta), fer-ho bé i fer-ho ràpid, perquè els meus companys de ruta no sé com collons s’ho fan però sempre acaben abans que jo!!!

Ens preparem per la pluja al parquing de l’hotel. Malauradament el servei metereològic ha dit que plouria i per això plou (aquest és el truc, invertir l’ordre causa – efecte)







Foto de sortida (il·lusió i una certa preocupació):

Al cap de pocs quilòmetres d’haver sortit sortim de la carretera i ens endinsem en un maravellós bosc per un corriolet que va ascendint per la vessant dreta de la vall d’Oueil. La pluja no ens molesta, ja que és molt minsa.

De fet jo prefereixo aquest tipus de clima, perquè fa la temperatura justa per a no tenir ni fred ni calor (potser serà de les poques estones en tota la ruta que la roba no m’ha molestat, ni per massa ni per poca)

El corriol és realment fantàstic. En algunes ocasions s’ha de caminar perquè la pendent és massa forta per nosaltres, tenint en compte el que suposem que ens espera i no volem fer esforços innecessaris (santament)

Hi havia aigua a dojo (sembla que el Conseller Baltasar també va invocar a la Moreneta per aquella zona ...)

(alguns, quan no poden fer de mecànics amb les bicis ho fan amb la vestimenta, encara que sigui per afegir un clip a la cremallera trencada)

(la mateixa imatge vista a l'inrevés, és el que té portar una càmara "multireflèctica", el darrer crit de les digitals)

La vegetació i l'entorn del camí ens tenen captivats tota l'estona.

Mica a mica la vall i el bosc es van obrint, i el camí es va fent més ample (tot i que nosaltres, per variar, seguim caminant!!)

Travessem algun poble força interessant

El plujim continu i la boira ens mostren unes imatges prou evocadores a mida que anem ascendint. Al fons deixem Luchon (i la civilització durant forces hores).

Preguntem a uns indígenes si han vist passar a dos ciclistes valencians. No ens contesten i fan un posat bastant passota. Ja se sap, aquests gavatxos!!!

L'Adolfo ho intenta amb la seva peculiar vestimenta, però el resultat és el mateix (fins i tot jo diria que els indígenes se'n riuen sota el nas, no sé ...)




Cal dir que durant tota la ruta em estat consultant tant el roadbook que portava jo (amb un suport amb disseny copyright de'n Jaume Borotau) i un track al gps (hippie-ese, segons una famosa biker del Maresme) que portava l'Héctor. Hem comprovat que el gps és molt més còmode i que podríem haver prescindit del roadbook. Tot i així, també hem comprovat que el roadbook és molt precís.

També ens serveixen de guia les roderes del Robert i del Quique, que queden ben marcades a quasi tot el camí, ja que el terreny és força tou.

Aviat arribarem a Bourg d’Oueil. Ja estem bastant cansats i necessitem una paradeta per refer les forces, per menjar i escalfar-nos, doncs portem prop de 3 hores sota la pluja i un desnivell considerable.

Començo somniar amb el que menjarem a l’hotel on hem de segellar el llibre de ruta. Seure al voltant d’una taula, canviar-me de roba, treure’m el casc i exprimir una mica els guants a veure si s’assequen. Menjar alguna coseta calenta, un cafetó amb llet, que entra tant bé, fins i tot, amb sort, alguna pasta local ...

En fin, el maleït punt de control està tancat, i en el maleït poble no hi ha senyals de vida. Només hi queden uns maleïts cartells de “Bon Nadal”. Sembla que després de festes tothom va fotre el camp fins l’any que ve!! Això sí, no som els únics que patim. Al petit porxo de l’hotel on ens arraulim, buscant refugi desesperadament, hi trobem senyals dels nostres companys valencians. Ells ja han fet el mateix que nosaltres, conformar-se amb les maleïdes barretes (en veiem les deixalles a un dels testos)!!

(per cert, si algú fa aquesta ruta doneu records al maleït amo del maleït l’hotel que va passar de nosaltres tot i estar avisat per l’organització)

No cal dir que el “xasco” fou gros, i també el desànim. Ens esperava la pujada més alta de tota la ruta, amb mal temps continuat. Tot i així s’ha de continuar i agafar la moral d’allà on sigui.

Inici del port de Bales. No sabem el que ens espera a la baixada, però intuïm que no serà massa agradable ...

Començo pedalant fort per entrar una mica en calor. Mica a mica vaig deixant els companys, i de cop, a mitja pujada veig visions: em trobo amb en Robert i en Quique parats en un revolt. M’hi acosto expectant, i en Robert està parlant per telèfon. Quan acaba m’explica la seva situació (perquè en Quique no pot ni parlar de tant que li tremola la boca). Han arribat a dalt i no s’han vist en cor de continuar per la quantitat de neu que hi havia. Han intentat trucar a l’organització i no hi havia cobertura. Llavors han anat baixant fins que han pogut trucar. En Pep de l’organització els ha assegurat, igual que a mi ahir per telèfon, que quan arribéssim a dakt, tot i que la carretera desapareix literalment, s’ha de caminar un tros sobre la neu, però que de seguida es torna a rependre la carretera baixant per un marge. Així que, un cop arriben els meus companys (i no explicant-los massa com estan les coses per dalt per no ensorrar-los, sobretot a l’Héctor que està força “perjudicat”) reiniciem la pujada. Els dos valencians ens van deixant mica a mica. Tiren més que nosaltres i no els trobarem fins dalt de tot.

Queden un parell de quilòmetres que es van endurint a mida que arribes, sobretot perquè la temperatura baixa considerablement i perquè la pluja es converteix en neu. Això és collonut. Vestits de primavera i nevant. Començo a preocupar-me per la neu i la congelació dels peus. Abans de trepitjar-ne gens ja els tinc ben gelats!!

Arribem a dalt i el panorama és desolador

Fem cara de cansats, però només és per exagerar l'efecte dramàtic i èpic de les fotos (en realitat anàvem cantant sevillanes)

Caminem una mica per la zona, cinc minutets mentre els valencians comencen a passar. El què sobta és que la carretera està neta fins dalt del port, i a partir d'aquí, com que canvia el departament, que la netegi s'ha tia pel que sembla

Li dic a la bici que ha d'anar per allí, però la molt punyetera se'm gira de cul. S'hi nega. M'hi hauré de posar fort. El problema és que quan la faig anar per llocs així, al posar-me al seu costat s'entesta a anar-me donant cops de pedal a les cames, i amb el fred que fot i les cames gelades no fa gens de gràcia. Però que hi farem ...

Una estona difícil. Mica a mica, després de caminar sobre una neu ben fonda que a vegades t'arriba a la cuixa, de tova i mullada que està, anem a parar un altre cop a la carretera, uns revolts més avall, però no sense dificultats. La baixada és força pendent, i entre la neu i el fang que comença a aparéixer per sota, les patidanes sovintegen.

Un dels moments patètics de la jornada (normalment coincideixen amb el fet de tenir algun troç del teu cos a terra, a part dels peus)

M'haig de fer frenètique fregues als peus per recuperar la sensibilitat, mentre en Pere se'n fa foten de mi i dels meus problemes. Fins i tot haig de bufar dins dels mitjons (eeecccs) i les botes (més eeecccs encara) per escalfar-los abans de tornar-me'ls a posar.

La carretera té molts trams amb neu. Durant els primers quilòmetres de baixada caminem més que no pedalem.

Mica a mica la neu va desapareixent i comença una baixada per una carretera espectacular (els colors del verd). Ens anem apropant altre cop a la civilització i necessitem, ara sí, una parada i fonda per recuperar-nos, del fred, de la pluja, del patiment, de la gana ...

Arribem a Mauleon. Trobem un bar obert, però clar, això és França i són les 3 de la tarda!! Ni somniar de menjar calent, ni tampoc entrepans perquè no tenen pa!! Ens conformem amb un cafè amb llet, i després d'anar explicant la nostra ruta al propietari sembla que li caiem simpàtics (perquè a més li entretenim la parròquia, un parell d'indígenes que no paren de mirar-nos com si fóssim un programa de tele). Finalment l'home "s'estira" i ens treu un pa de pessic. Com a mínim sap dividir: n'ha fet 8 talls!!

Durant aquesta estona pensem en continuar per carretera. Ens queden només 10 o 12 quilòmetres fins St.Bertrand de Comminges, i tenim la moral força curta. El cafè en llet, però, ens va refent, i finalment decidim continuar la ruta establerta. Ja no plou, això també ajuda. Sàbia decisió. Aquest tram serà, sense cap mena de dubte, el que més he disfrutat de tots els dies.

Al poc de sortir de Mauleon hem entrat en un bosc màgic, que de seguida hem batejat com el Bosc dels Druides"

Ens hem de parar perquè l'Héctor ha perdut un dels punys de la seva Trek. Ell i en Pere tiren un troç endarrera a veure si el troben. Mentrestant, en Marc Gubau em truca per saber com estem
(el telèfon una mica apartat per què l'Adolfo també senti la conversa)

En aquest bosc retrobem el plaer de la bicicleta i ens passen tots els mals!!

(fotoartística de l'Adolfo)

Sortim a una carretera que ens fa pujar fins un coll (on per cert, en Pere que arriba el primer s'hi troba una dóna ciclista pixant al bell mig), i després d'una llarga baixada per pista les coses tornen a complicar-se una mica. Comença el tram del fang. A aquestes hores, però, i amb les vivències del dia, se'ns fa més divertit que pesat. Estem exultants i ho aguantem tot!!

Finalment arribem al poble i a l'hotel (no sense la darrera maleida rampa, que hem de fer a peu degut al seu fort desnivell, els antics tenien la punyetera mania de fer els pobles dalt dels turonets, no sé quins pinyons portaven a l'època!)

Després de la dutxa pròpia i la de les bicicletes anem a fer el que més m'agrada: un mos abans de sopar. L'únic establiment del poble ens ofereix dues coses: un plateau de fromage i la bona companyia del Robert i del Quique, que sembla que tenen les mateixes estranyes aficions que nosaltres ...

Seguidament sopar a l'Hotel, on ens atenen molt correctament. I després una de les coses que també més m'agrada: la tertúlia amb gent amb la que congenies de seguida i de la que no ens saps res, amb el que la conversa no té mai fi.

RESUM ETAPA:
61,80 KMS.
1.800 METRES DESNIVELL
6.05 H PEDALANT (i caminant)

3ª. ETAPA. SAINT BERTRAND DE COMMINGES - COL DE MENTE

Només sortir de St. Bertrand atravessem el Garona, eix sobre el qual gira la ruta Pedoc.
Ens fem la foto de rigor, contents nosaltres perquè ens pensàvem que ja havíem passat els moments més difícils (je je je). El dia es presenta amb bon temps. Sembla que ja no ens haurem de mullar més.

A aquesta hora tot són somriures i alegria:

Després del LLac de Barbezan comença una pujada que ens situa en uns prats força tous i enfangats. Anem fent fins al final de la pujada, i quan enfilem el camí de baixada ens trobem amb una de les sorpreses de la ruta: no sabem si anem per una trialera o per un torren. Hi ha moments en que el camí és camí i moments on el camí és riu. Ara, sigui camí o riu, sempre hi ha pedres mullades. En Pere de seguida se'n va i els altres tres anem dialogant amb cada una de les pedres, estudiant quina és la proposta que ens fan per passar-les, que si dreta, que si esquerra, que ni se t'acudeixi passar-me per sobre, etc.

Una bona estona després tornem a tenir un moment feliç. Arribem a Saint Pe, un poble interessant perquè té bar.
Sorpresa: al bar ja no els queda pa
Sorpresa: el pa se l'han acabat el Robert i el Quique.

Mentre negociem durament amb el propietari, ens omple d'avellanes. Tenen la virtud que t'omplen l'estomac i el temps, ja que són petites i costa obrir-les.

Després de la dura negociació, i sota l'amenaça d'invocar el timbaler del Bruc, es disposa a fer-nos anec confitat amb tallarines. Òstia, això és negociar!!!

Miraculosament treu pa per sucar el suc de l'anec. Aquests francesos tenen aquestes coses ...

Una mica més tard, amb la panxa plena ens arriba un altre dels moments patètics de la ruta: els quatre ens posem la vaselina allà on correspon quan es va en bici al mig del carrer, davant mateix del bar. Coses de la guerra! (no hi ha imatges que inmoralitzin el moment)

Sortima pedalar més còmodes i contents. Enllacem una zona de puja-baixes que ens van castigant les cames. Per fer-nos passar el cansament el camí s'entesta en creuar un riu sense pont (un altre moment "all-bran", per cagar-s'hi, vamos)

El Pere crida no perquè l'aigua estigui freda, sinó perquè la piranya anava calenta!!

Ja sense piranyes, atravessem l'Héctor i jo. No cal dir que l'Adolfo va ser el primer. És un temerari, i una mica desconsiderat, ja que no ens va deixar temps a treure la càmara per fotografiar com es fotia, sense dubtar-ho, dins de l'aigua amb la bicicleta, com si anés a travessar una merdeta de bassal!!

En una posa que ja comença a ser preocupantment habitual, seiem a terra per calçar-nos, dignament, això sí.

Superat aquest tràngol, tornem a pedalar per una plana (no sense pujar i baixar continuament, com sol ser comú en totes les planes). Al fons veiem el nostre destí d'avui, una mica lluny encara.

Parem en un poble a fer un mos. Com que no hi ha bar (ni pa, per descomptat) ens mengem unes quantes barretes i reomplim l'aigua en una font. En sortir del poble ens tornem a endinsar en un bosc fantàstic (la llàstima és que és de pujada). Un bon troç a peu. En una sortida curta és d'aquelles pujades que es fan, patint. Però ara es tracta d'estalviar forces, que la jornada és llarga.

Al final de la pujada ens trobem amb un corriol una mica incòmode, doncs està ple de pedres i arrels i força inclinat, de manera que a cada entrebanc la bicicleta té la mania de sortir-se'n. Afortunadament el darrer tram ja és més llis i rodador

El camí ens porta finalment al lloc on tots hem estat pensant durant tot el dia: la darrera pujada. Portem moltes hores en bici i encara hem de fer la pujada forta de la jornada.

Les primeres rampes són per asfalt i bastant punxegudes. A sobre, l'Adolfo té l'ocurrència rebentar el tubeless. Segurament una de les pedres del camí anterior li ha tallat la coberta. Ens veiem obligats a parar (que bé que van les parades per les punxades dels altres!!)

Després de la reparació (pel mecànic habitual) tornem-hi. Plat petit, pinyó al gust del consumidor i anar fent. En aquests moments ja hem perdut completament la noció del temps. Comencem a patir, però, per l'hora d'arribada. Per sort, quan s'acaba l'asfalt, el cami s'aplana bastant i ja podem fer servir el plat del mig, que s'avorria.

Al cap d'una estona trascollem i veiem, amb gran decepció, que encara ens falta una mica per arribar al coll de Mente. És el que passa quan et fas il·lusions ... A més, el camí s'acaba de complicar amb la neu i el fang. En el darrer tram les cames ja em van soles, el cansament no és de bufera, sinó de tenir tot el cos fart de pedalar i de seure en la mateixa posició. Portem 11 hores de ruta.

Una mica més, una mica més i, després d'un revolt, el refugi!!!

En Robert i en Quique ens hi esperen. Ja començaven a estar preocupats. Són quarts de nou.

L'arribada és gloriosa. Una dutxa calenta, cremeta relaxant per les cames, fer i desfer la maleta unes quantes vegades, i, i, i ...

A SOPAR!!!!!!

Ens coloquen una plata amb una quantitat de paté increïble, amb un ganivet gros clavat al bell mig, invitant-nos provocadorament. I nosaltres fem els honors. Collons si fem els honors, que l'hostaler es veu obligat a retirar la plata amb un mig somriure però acollonit del tot que li fem saltar el pressupost del mes!

En aquestes moments estan jugant el Madrid - Barça del 2 a 6. Ho seguim pels missatges que arriben als mòbils. Però a mi se m'en fot el futbol avui. Aquest paté és molt millor que una lliga!!

Altra cop tertúlia amb els companys, sortir del refugi ben sopat a contemplar la lluna i les muntanyes ben nevades, i a dormir com els angelets, que avui ens ho hem merescut.

RESUM ETAPA:

72,60 KMS.

2.000 METRES DESNIVELL

7:50 H PEDALANT (i caminant)

4ª. ETAPA. COL DE MENTE - VIELLA

Sortida també amb un dia fantàstic. Sol i neu i alta muntaya. Què més volem?

Foto de rigor, aquest cop amb els valencians, que ja no veurem més (tot i que hi parlem per telèfon) però que esperem tornar a veure en altres ocasions.

Aquesta matí ja només he fet i desfet un parell de vegades la maleta. L'experiència es va notant. Ja puc sortir al matí més relaxat, tot i que no trobo per enlloc la goma que m'aguanta el roadbook. A aquestes alçades, però, se me'n fot la goma, el roadbook i moltes coses més ...

Comencem a remuntar per carretera, ja que el Pep ha deixat dit a l'encarregat del refugi que ens dirigeixi fins a Col de Mourtis, una petita estació d'esquí per estalviar-nos la neu que fa impracticable el camí que surt directe del refugi. Arribats al coll fem la despedida oficial amb en Robert i en Quique i ells s'avancen mentre nosaltres fem fotografies.

Enllacem amb el camí original de la ruta i comencem a trobar neu altra cop. Pedalar, caminar, pedalar, caminar, pedalar, caminar.

I quan pedalem, pedalem i només pedalem, l'Adolfo torna a petar la roda. Aquesta vegada de manera espectacular, amb un bon soroll. Jo, que estic una mica separat, tinc la impressió que finalment ens ha sortit l'ossa i algú li ha clavat un tret!!

El mecànic habitual intervè, com sempre.
Estem contents, hem pogut utilitzar un "parxe" de coberta, una d'aquelles coses que vas carregant.

I, mentre el mecànic habitual treballa, els altres tres ens coloquem en una estranya posició que obeeix a (pregunta):

opció a) ritual betetero, invocant la mare de deu de les rodes

opció b) ritual dels menjadors, indicat per evitar la falta de pa als bars

opció c) ritual dels descalços, per saber en quin moment del dia ens haurem de treure les botes

opció d) ritual naturalista, per fer-nos passar la por a l'ossa (que estem a casa seva!)

opció e) fent el gilipolles intentant, sense èxit, que el parxe s'enganxi a la coberta

La resposta és obvia, estimats amics. Només dir que acabem posant una càmara a la tubeless (perquè, per si no ho sabieu, la coberta és "tubeless" però no "càmaraless")


Comença la baixada!! Espectacular el camí de baixada fins a Melles. Primer sota una manta de fulles i fang (on per cert, l'Adolfo, amb la seva acostumada temeritat, va intentar banyar-s'hi)

Després amb fulles sense fang:

Després amb fang sense fulles:

I finalment un camí normal

Aquesta baixada va ser impressionant, amb molt bones vistes sobre els cims de l'Aran i el Pallars, amb trams tècnics amb pedres, amb trams corriolers ràpids, i culminant amb una carretera petita i estreta amb molta pendent.

Altra cop vam parar per preguntar als indígenes, aquest cop més petits i abrigats, si havien vist passar els nostres companys valencians. Sabeu allò de "la callada por respuesta"? Pues, eso, ni un mot!!

En un tres i no res, ens presentem a Melles, a partir d'ara una fita inesborrable del nostre calendari vital, perquè a Melles no tot són els óssos. També hi ha persones, i molt hospitalàries!!

Mentre fem les fotografies apareix un home amb motocicleta i ens convida, molt amablement, a un dinar popular que fan a un jardí botànic allí mateix, al marge de la carretera. Ens promet bon menjar, bon veure i bona companyia. En Pere, l'home sense por, s'hi aboca de seguida. Són quarts de dotze i la gana comença a apretar. Així que ens fan passar a un tendal on es disposen un parell de taules ben precàries.

Mentre esperem que la brasa faci la seva feina ens comencen a donar uns bons entremesos i unes coles. Ens fem fotos de recordatori. Hi vem passar una estona molt agradable. Les postres, a base de pastissos casolans, van ser espectaculars, a l'alçada de la ruta.

Amb música i tot, a càrrec d'una banda d'armòniques


Després de l'àpat vem seguir baixant fins a Fos, poble fronterer. Una estona dins de la carretera principal de la vall, la que mena a Viella, i una altra estona per la pista que hi circula en paral·lel.

Passem Les, Bossost, les Bordes.

El tram es fa molt pesat, amb un continu puja i baixa que dura prop de 20 quilòmetres. A més, fa una calor d'estiu, i nosaltres anem massa abrigats.

Les darreres rampes ens situen a Canejan, un balcó sobre Viella i la Vall d'Aran, amb un espectacle de neu com poques vegades s'ha vist en aquesta època de l'any.
Tenim una certa pressa a arribar. Ja estem cansats, i la certesa de que ja s'està acabant fa que el cansament ja no dissimuli.

Un tram corrioler de descens fins a Viella molt divertit, amb un aterratge desagradable al seu final per part de l'Adolfo.

I, després d'un munt d'hores de pedalar i de caminar, de patir i de divertir-nos arribem, més savis i veterans, al punt de sortida

Després de la recollida de les samarretes i la despedida amb en Pep de Pedals ens dirigim a l'Hotel on ens deixen una habitació per dutxar-nos i la manguera per netejar les bicis. Aquesta vegada només desfaig la maleta un cop. Després ho entaforo tot a dins de mala manera. Ja ho endreçaré a casa, al mateix temps que vagi endreçant els records de les vivències d'aquests dies ...

RESUM DE L'ETAPA

45,50 KMS

800 METRES DESNIVELL

4:00 HORES PEDALANT

RESUM TOTAL RUTA

233 KMS

5.850 METRES DESNIVELL

MOLT PATIMENT

MOLTA FELICITAT