Així que en Marc Voy-voy i en Jordi Goma-rota, per cert, amb la nova flamant Scott, s'encaminen vers el seu destí, no sense abans fer una paradeta per esmorzar per si de cas els avituallaments fallen (ja sabeu que aquests dos elements es destaquen per la seva lleugeresa alimentària). Un cop menjats i desmenjats es presenten a la zona d'aparcament del camping de Berga, on hi ha la sortida.
Mentre fan cua per obtenir els dorsals maten el temps a base de coca i xocolata, no per la gana, sinó en clar homenatge al passat gloriós (qui no recorda la famosa coca amb xocolata de la primera Gòsol-Berga que vam fer, fa uns quans anyets ja).
I emprenen la ruta, animants i contents, entre corredors (i corredores) que surten, com sempre, a tota hòstia, i a més aquest cop cara avall, ja que comencem amb baixada. Quina por els primers revolts!!
Aviat, però, la carretera comença a pujar una mica, i els que aguanten el plat gran se'n van i ens deixen. Mica a mica, amb un degoteig enutjós, ens van passant un darrera l'altre. Sembla mentida que darrera nostre encara hi quedi gent. Però sí, malpensats, aquesta vegada fem un paper digne i honrós.
Deixem l'asfalt i comença el constant puja-baixa que s'acabarà fins la línia d'arribada. De primer per camins amples i còmodes (no per tothom, ja que algú davant nostre es fot una llet que deu-ni-do ...)
1er.avituallament i després un recorregut ja més trialer que atravessa una bonica riera i s'endinsa pel bosc.
(hem escapçat el cap del RUC MARC perquè estava una mica despentinat. Ara ho farem millor:)
Els quilometres van passant (i les castanyes, aquesta vagada pròpies també). Les arrels i les roques mullades ens fan passar-les canutes, ja que les rodes de davant se'n van com qui res (ens falta la serena veu del Minuto advertint-nos d'allò de "¡¡cuidado con las arreles!!")
Mica a mica, pujant i baixant, per camins i corriols, ens apropem al segon avituallament. Parada obligatòria i aquí sí, aquí si que comença un camí guapíssim. Els nostres admirables RUCS van fent mofa dels pobres ruquets que s'han de conformar amb els camins de sempre. Nosaltres, avui, triomfem. Curves, curvetes, rieres, rieretes, les pujades que ni es noten i les baixades que fan goig de debò. Una mossa (granadeta) es pinya una mica davant nostre. Quan arribem al lloc de l'accident, el seu company li fa massatges al pit (ho juro, ho vaig veure amb els meus ulls) perquè no li faci mal. Ens trobavem al mig d'un tram trialer de debò.
Que guapos que són, els RUCS.
Tercer avituallament i ja comencem a patir i a notar les cames. La coca-cola està calenta, la panxa ja no admet més porqueries, i comencem a enyorar les nostres terres maresmenques, on les pedres no fan mal i el sol no emprenya.