dimarts, 11 de novembre del 2008

Berga-Berga 26-10-2008. LA RUC-crònica

Dos RUCS valents (i lluents) es disposen a passejar la seva majestuosa silueta per les terres del Berguedà. La silueta que vestiran amb el nou i merescut maillot de la Selenika d'enguany (molts rucs ruquets ja voldrien tenir-la ... la veuen i fan com si res, però el rau-rau va per dins).



Així que en Marc Voy-voy i en Jordi Goma-rota, per cert, amb la nova flamant Scott, s'encaminen vers el seu destí, no sense abans fer una paradeta per esmorzar per si de cas els avituallaments fallen (ja sabeu que aquests dos elements es destaquen per la seva lleugeresa alimentària). Un cop menjats i desmenjats es presenten a la zona d'aparcament del camping de Berga, on hi ha la sortida.








Mentre fan cua per obtenir els dorsals maten el temps a base de coca i xocolata, no per la gana, sinó en clar homenatge al passat gloriós (qui no recorda la famosa coca amb xocolata de la primera Gòsol-Berga que vam fer, fa uns quans anyets ja).








I emprenen la ruta, animants i contents, entre corredors (i corredores) que surten, com sempre, a tota hòstia, i a més aquest cop cara avall, ja que comencem amb baixada. Quina por els primers revolts!!


Aviat, però, la carretera comença a pujar una mica, i els que aguanten el plat gran se'n van i ens deixen. Mica a mica, amb un degoteig enutjós, ens van passant un darrera l'altre. Sembla mentida que darrera nostre encara hi quedi gent. Però sí, malpensats, aquesta vegada fem un paper digne i honrós.



Deixem l'asfalt i comença el constant puja-baixa que s'acabarà fins la línia d'arribada. De primer per camins amples i còmodes (no per tothom, ja que algú davant nostre es fot una llet que deu-ni-do ...)


1er.avituallament i després un recorregut ja més trialer que atravessa una bonica riera i s'endinsa pel bosc.




(hem escapçat el cap del RUC MARC perquè estava una mica despentinat. Ara ho farem millor:)




Els quilometres van passant (i les castanyes, aquesta vagada pròpies també). Les arrels i les roques mullades ens fan passar-les canutes, ja que les rodes de davant se'n van com qui res (ens falta la serena veu del Minuto advertint-nos d'allò de "¡¡cuidado con las arreles!!")


Mica a mica, pujant i baixant, per camins i corriols, ens apropem al segon avituallament. Parada obligatòria i aquí sí, aquí si que comença un camí guapíssim. Els nostres admirables RUCS van fent mofa dels pobres ruquets que s'han de conformar amb els camins de sempre. Nosaltres, avui, triomfem. Curves, curvetes, rieres, rieretes, les pujades que ni es noten i les baixades que fan goig de debò. Una mossa (granadeta) es pinya una mica davant nostre. Quan arribem al lloc de l'accident, el seu company li fa massatges al pit (ho juro, ho vaig veure amb els meus ulls) perquè no li faci mal. Ens trobavem al mig d'un tram trialer de debò.






Que guapos que són, els RUCS.



Tercer avituallament i ja comencem a patir i a notar les cames. La coca-cola està calenta, la panxa ja no admet més porqueries, i comencem a enyorar les nostres terres maresmenques, on les pedres no fan mal i el sol no emprenya.












Al final, cada puja-baixa ja comença a tocar la pera, però mantenim l'ànim. El recorregut no deixa de sorprendre mai.

Les darreres rectes ens duen a Berga com aquell que res








I, com sempre, arribem. Botifarra, neteja de bicis, i cap a casa, a dormir!!

(souvenir local al genoll dret del RUC més alt)

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Sant Joan de l'Erm 12 de Juliol de 2008

Un clàssic: Sant Joan de l'Erm i l'Orri. El re-editem any rera any. Per alguna cosa serà!!

Aquest any hem sigut pocs: 3 RUCS (Marc Voy Voy, Pere LLoret, Jordi Goma-rota) i un SEMI-RUC (Cuñao). Pocs però bons i ben-avinguts.
La pujada ha estat la clàssica: Refugi La Basseta - la Culla -L'Orri.





La boira ha fet acte de presència, fins al punt que, només a 50 metres del cim, erem incapaços de veure les antenes. Una mica més i ens hi fotem de cap!






La sorpresa l'hem tingut a la baixada. Després de les protestes de l'any passat (protagonitzades pel nostre estimat Xime, ja vellet i carrincló) i amb l'objectiu de buscar noves rutes per l'any que ve hem decidit baixar cap a la banda de l'estació de Port-Ainé.
Primer ha sigut un tram de pista, la mateixa per la que hem pujat. Però de seguida hem descobert un corriolet que anava enllaçant la baixada entre les pistes d'esquí. I el tram era collonut de veritat. A vegades trialer, a vegades molt dret, i a vegades llis i ràpid. Arrels, pedres, sorra, corves tancades, peraltes. Tot el que un bon descendeur pugui somiar. Hem trobat a faltar en Josep i la seva super bici baixadora. En Pere s'ha aburrit una mica sol, allà davant: mentre ell volava amb la nova màquina els altres anavem negociant la baixada amb tota la dignitat que bonament podíem.
Aviat hem arribat a la zona de Sant Joan Vell, i d'allí cap a buscar el corriolet que cada any ens porta pels paratges més increïbles que es puguin ciclar. Aquest any, a més a més, hem tingut premi, i a banda de fer mountain bike hem fet MOUNTAIN CEP (com es pot veure a la fotografia)

Al final, la remuntada per la pista ampla que ve del Romadriu, que sempre es fa llarga i pesada, i just arribant la gran pluja que no ens ha agafat per cinc minuts. Això sí, el sogre i les cunyades de l'amfitrió han hagut de córrer per canviar la taula i la llenya de lloc, a risc d'esgarriar el típic dinar a base de carn a la llosa. Finalment, però, i com sempre, amb una exactitud que recorda els finals de l'Asterix, hem procedit a llimar-nos la carn amb tots els honors i a brindar pel cuiner.


dimarts, 7 d’octubre del 2008

La Selènika 2008 dels Mountain Rucs


El diumenge 28 de setembre de 2008 quatre intrèpids ciclistes es troben a Navarcles per fer la Selènika. Són els 2 RUCS Marc Fernández i Jordi Tria i els 2 SEMI-RUCS Héctor i Miquel.

La multitudinària prova (més de mil participants) comença puntualment a les vuit del matí amb una petada de trons, o trabucs o el que sigui (estàvem força endarrera i no ho vem veure).

En Marc Fernández, exercint de Super-ruc, desapareix endavant als primers trams d'asfalt. En Jordi Tria, més prudent i coneixedor dels seus límits (pocs) es queda endarrera, i en Miquel va fent la goma entre els dos, passant partes de situació. Mentrestant l'Héctor va al seu rotllo (cosa d'informàtics)




Finalment, després de fer el primer bucle de 30 quilometres, ens trobem a l'avituallament. No hi falta l'stand generós de NUTRISPORT, qui ens subministra paquets d'energia pura (llàstima que entre el miler de participants hi ha bastants marranos que van deixant els envoltoris pels corriols)


El primer bucle arriba fins a Roquefort, i combina pista ràpida amb alguns trams de corriols tècnics. Les cames encara estan fresques i, amb un ritme tranquil, es pot disfrutar força. Només ens podem queixar d'una bona estona que hem estat parats en el típic "embotellament" que es forma en el primer tram de pujada en deixar l'asfalt. Després d'àixò, els ciclistes ens hem anat estirant i s'ha rodat molt còmode.


Després de l'avituallament comença la ruta de debò. De primer un tram de corriol fantàstic. Cadascú de nosaltres agafa el seu ritme i ens separem. En Marc i en Jordi ens retrobem a partir d'una font fresqueta al quilòmetre 45, i d'allí "hasta que la muerte nos separe", fins al final. A l'avituallament de Monistrol de Calders (km.55), en Marc està psicològicament enfonsat, i les fortes rampes que venen després no ajuden gens. Fa un esforç mental titànic (no sense fer-se una mica pesat) i supera la ruc-depressió (no es fins després de passar una família del poble que porta els nens amb tricicle que comença a creure en les seves possibilitats).


Fem pinya amb un parell de ciclistes de Manresa que van més o menys al nostre ritme i mica a mica, xerrant xerrant, caminant caminant, pedalant pedalant, arribem al punt de màxima alçada de la jornada, i d'allí en un moment al penúltim avituallament (quilometre 72). Només ens alegra el tram la visió, no sabem si era un miratge, d'una jove pagerola que feina goig de debò. A l'avituallament qui flaqueja és en Jordi, que s'havia anat fent il·lusions que en Marc punxaria definitivament i ja podrien marxar sense que el seu sentiment de culpa se'n resentís gens ni mica. Però en Marc ja el coneixem, és com l'Ave Fénix, reneix de les cendres (i de les avellanes, i dels power bars, i de les taronges i dels plàtans i dels plumcakes que els generosos avituallaments ens subministraven). Així que, ja hi som, fins al final.


Un parell de pujadetes més i ens trobem al darrer control. Ara tenim un nou problema. Les rampes dels bessons de'n Marc, que fins aquí s'havien anat insinuant, ara ja donen mostres d'instalar-se més que definitivament. La pau dels boscos solitaris (mica a mica ens hem anat quedant dels últims i ja trobem pocs ciclistes) queda bruscament alterada pels crits de dolor de'n Marc i les poc dissimulades rialles de'n Jordi. En lloc de rodar a tota pastilla per les pistes amb lleugera baixada les caminem tranquilament. Encara tenim temps de petar la xerrada amb una noia betetera que desgraciadament ens acompanya el darrer tram, i dic desgraciadament perquè, per no quedar com uns "nenes", ens veiem obligats a fer la darrera rampa, just abans de l'arribada, al seu ritme per tal que no ens deixi enrera.

Arribem tant tard que ja no donen ni dinar ni samarretes (les han acabat i ens haurem d'esperar un parell de setmanes per lluir-les orgullosos).

Ens enterem que el Miquel i l'Héctor ja fa bona estona que han arribat (una hora i mitja, i una hora respectivament).

En total el comptaquilometres marca 105 qms, i el GPS marca 2800 metres de desnivell. Deu hores en total i nou hores pedalant. De 1077 participants hem arribat en la posició 966 i 967. Darrera nostre només arriben una dotzena més. Més d'un centenar han abandonat. Una prova super-dura però molt maca i brillantment organitzada.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Puigmal, la crònica

La brillant idea sorgeix del nostre delegat als E.E.U.U., en Josep Coderch, qui fa una convocatòria i es compromet a conseguir els tracks. Primera fallida. S'oblida de carregar-los al GPS. Segona fallida: porta una fantàstica càmara al casc amb la qual es dedica a grabar els núvols perquè es desorienta. Sort que el Puigmal és un cim evident, i que tots els camins porten a Roma ...
L'ascensció comença a les vuit del matí, amb bon temps i bons esperits. Mica a mica anem guanyant alçada. La carretera de la Collada ens serveix per escalfar. Alguns, però, com sempre, ja posen el turbo (després ho pagaran, la jornada és molt llarga).










A partir de Dorria deixem l'asfalt i prenem una pista molt agradable que ens du a un coll herbat (la Creu de Maians), on esmorzem i coincidim amb una altra colla que venen d’Olot. Ells ja estaven marxant. Els tornarem a veure més amunt




A partir d’aquí ja comencem a posar el peu a terra en algunes rampes molt dures. Però un cop assolit el Pla de Salines, on creuem la frontera amb França, tornem a pedalejar, primer en uns prats ben plans, i després en un camí pujador ple de pedres que dificulten l’ascensió. El grup s’estira i cadascú marca el seu ritme en el tram (ciclable) més monoton i pesat del dia. La temperatura comença a baixar i l’alçada ja es nota. Ben aviat ens tornem a reunir tots en un coll on, si no fos per l’espessa boira, s’hauria de veure la vall de Núria. Ens trobem a la carena que separa la Cerdanya del Ripollès, i la boira s’entesta a traspassar-la, però els corrents d’aire no la deixen. A una banda se’ns presenta la Cerdanya completament visible, i a l’altra banda no s’hi endevina res de res.






Després d’un breu habituallament, on alguns descobrim la potència dels preparats de Nutrisport (gentilesa de’n Marc Gubau), d’altres la dels dàtils i avellanes portats directament de la Cooperativa Agrícola de Vilassar de Mar (gentilesa de Pere Lloret) tornem a emprendre la ruta fins que sorgeix un greu inconvenient mecànic a la bicicleta d’en Marc Fernández (Voy-voy).
L’avaria ens detura durant mitja hora ben bona. Però regna la calma i el bon humor (fins i tot algú se’ns adorm tot estirat en una pedra).


S’acaba la pista i comença un divertit tram de corriolet carener. Dura poc, perquè sobtadament, un cop passat el Pas dels Lladres, em de carregar la bicicleta a l’esquena i durant tres quarts d’hora hem d’enfilar penosament el rocam que ens porta al cim.






A dalt fa fred, i ens hem de protegir de l’aire arraulits a les roques. Tornem a menjar (de fet ens hem passat el dia menjant com a desesperats) i iniciem, tot il·lusionats, la que ens pensem que serà la trialera més llarga de la nostra vida. Aquí hem de fer esment a l’inestimable consell del nostre guia espiritual, en Jordi Reixach, a qui a partir d’ara ja no li farem mai més cas, i a qui, si el trobem sol, probablement el deixarem estabornit i li fotrem la bicicleta barranc avall.



Bé, no ens envalem i tornem al to tranquil característic de principi. Deiem que el nostre gurú ens havia assegurat una baixada ciclable quasi bé al 100%. De fet la baixada era caminable quasi bé al 100%, i només vem poder rodar ben pocs trams (tot i que alguns van estar a punt de rodar però d’una altra manera en entestar-se a baixar sobre la bici).
Després de patir tant la caminada i com les queixes del sempre positiu Marc Gubau vem arribar finalment a Núria, destí mític (i mitificat). Altra cop a menjar i debat sobre com continuar la ruta. Tenim dues alternatives (després que el Cap d’Estació del Cremallera frustrés, no sense disfrutar en veure la nostra cara de patiment) la possibilitat de carregar les bicis al tren i baixar comodament. La primera consistia en baixar pel camí directe a Queralbs, però ens constava que no era gens ciclable, i estavem prou fars de caminar amb la bici al costat o a sobre. La caminada durava més de 2 hores. La segona alternativa passava per anar fins a Fontalba, també amb l’inconvenient de caminar, encara que menys estona. D’allí a Queralbs hi ha una pista en molt bon estat.
Finalment ens decidim per la segona alternativa i emprenem una caminada que podríem definir com a agònica, pel cansament acumulat que ja portàvem, i perquè molts ens havíem fet la idea que arribar a Núria ja volia dir acabar de patir. Més d’una hora després, i a través d’un camí només ciclable en un 20%, això sí, maco a morir, arribem a Fontalba. Un esplai de nanos ens regala, inesperadament, un bon grapat de plàtans que els ha sobrat. Fem de micos una estona.

La baixada a Queralbs és super ràpida i una mica aburrida. La velocitat segrega adrenalina durant dotze quilòmetres (a alguns, perquè a d’altres l’adrenalina ja els surt només baixant l’escala de casa i fan les baixades quasi marxa enrera)
Reagrupament a Queralbs, on agraïm poder rodar sobre l’asfalt. Sprints i els típics “piques” continus ens fan arribar al nostre destí a Ribes sense ni adonar-nos-en. Un cotxe que hem deixat al matí porta als conductors a buscar la resta de cotxes a Planoles. Carregada de bicicletes a la furgo, i cap a casa, cansats i satisfets, molt satisfets.

Una cinquantena de quilometres, més de dos mil metres de desnivell, i dotze hores d’excursió. I la companyia de 10 esforçats ciclistes. Tanquem d’una manera més que digne la temporada 2007-2008. Que sigui la primera d’una llista molt llarga de RUCADES.

Puigmal, Juliol 2008: l'animalada que ens bateja

Dissabte 26 de Juliol de 2008, una colla de 10 intrèpids i inconscients ciclistes es disposen a pujar el Puigmal des de Planoles per baixar cap a Núria i d'allí cap a Queralps.

És la primera d'una, esperem, llarga série de "rucades", amb la qual inagurem un nou esport: "EL MOUNTAIN RUC" batejat pel nostre estimat membre Marc Gubau.

Properament anirem publicant la crònica de l'aventura.