dimecres, 15 de juliol del 2009

Sant Joan de l'Erm 2009 - Nous Camins!!

Cada cop som menys. Aquest any només 3 rucs hem pogut re-editar la clàssica (ja fa molts anys) del primer de Juliol a Sant Joan de l'Erm. Diferents problemes d'agenda i de coordinació de famílies, les temibles colònies dels temibles fills i altres problemes no confessables han fet que el dia 11 de juliol només 3 intrèpids rucs emprenguessin el vol. Això sí, quin vol, però ...

Aquest any, gentilesa del Pere-ruc, dormim a Castellbò. Ell al seu còmode llit. En Marc-ruc i en Jordi-ruc (l'inevitable cronista) a les golfes, compartint roncs.

Així que decidim sortir del mateix Castellbò en lloc de Sant Joan. Afegirem 900 metres de desnivell a l'excursió. Només sortim un dia, però al menys sortim com Déu mana!.

A primeríssima hora de la matinada (9:30) emprenem la ruta. Sortim per la carretera direcció Sant Andreu, tot xino-xano i anar xerrant. Fem els primers nou quilòmetres amb una comoditat insultant. L'edat ens fa prudents. Millor agafar aquest ritme i no deixar-lo.

Als voltants de Carmeniu deixem la carretera i en Pere ens porta cap a la primera de les sorpreses d'aquest any. Després d'un petit tram de pista, ens endinsem en un prat i a la sortida un corriol encisador (digne de la Pedals d'Occitània, per exemple) ens porta a Coll de Jou en un parell de magnífics quilòmetres.

Des de Coll de Jou enllacem amb la ja coneguda pista que ens porta a Coll de Leix i seguidament a Sant Joan. Durant tot el tram anem rememorant gestes passades en una agradable conversa, i arribem Sant Joan una mica més tard de les 12. Bona hora per esmorzar!!



Després de saludar l'amic Miquel ens preparem una taula al solet. Torrades i coles i uns bons cafès ens preparen per la segona part de la ruta.

Com aquell qui res, i després d'omplir les ampolles a la font, ens endinsem en el dolor, o el que és el mateix: la pujada de les Mosques (no recordo l'origen del nom, només sé que l'aplec d'amigues que em fa companyia durant la dura pujada hi fa honor)





(la bici, descansant en un prat esperant les companyes. nerviosa per sortir a emprendre el vol)





Tres o quatre-cents metres de desnivell més amunt ens reagrupem. Les rampes són dures i continuades. Però després ve el premi merescut. Deixem la pista de les Mosques i prenem el corriol que ressegueix la carena i ens du al Pic de les Mongetes, el cimet més alt d'aquesta contrada amb quasi bé 2100 metres de desnivell.


Aquest tram carener és fantàstic, i m'ha agradat molt més en aquest sentit que no pas en l'invers, que és el que normalment fem. Un corriol estret, ple d'arrels i de pedres,





que de tant en tant desemboca en prats herbats suaus, i de tant en tant ens apropa a penyasegats des d'on s'obre el paisatge i es contempla la vall de Castellbò fins el Segre.




tot i que, a vegades, millor no mirar!!!





Al final del camí ens queda remuntar a peu un tram de corriol fins dalt del darrer prat, que ens durà a Ras de Conques, coll que separa la vall del Romadriu amb les valls d'Andorra.

No obstant decidim no entrar al prat i seguim el camí que voreja el cim. Un tram nou però no massa bonic. El camí és ple encara d'arbres atravessats, cosa que dificulta la marxa. Tot i així ens situem, ben aviat, al camí que puja des de Santa Magdalena fins al Ras de Conques, on emprenem la ràpida baixada fins la famosa ermita.





(l'Ermita de Santa Madgalena, un d'aquells llocs especials en l'imaginari betetero del cronista)



(els fantàstics prats a la vora del Romadriu, des de l'Ermita de Santa Magdalena)

Canvi de càmara (punxada del cronista), una mica de menjar, i continuem la ruta, planejant al costat del riu Romadriu fins que l'hem d'atravessar.




(inevitable fotografia de cada any: "la travessa del Romadriu: sense ella no fa estiu" segons resa la dita)


Un cop a l'altre vessant fem els set quilòmetres de semi-pujada fins a Sant Joan de l'Erm on ens esperen uns macarrons. Hi arribem a les quatre tocades. Sort que hem avisat que ens esperin i ens els han deixat preparats, a punt de micro-ones. Fem els honors i, taxinnnnn, comença el plat fort del dia. La baixada!!!


Ens tornem a situar a Coll de Leix, i des d'allí agafem un camí nou, corrioler i traïdor (ple de soques tallades a 10 cms del terra) que ens mena fins a Turbiàs.


Des d'aquest poble agafem un altre camí. Aquest cop no és nou, sinó tot el contrari. Es tracta d'un d'aquells camins que la gent de la contrada utilitzava per anar pel dret, fent zigues-zagues. L'empedrat original s'ha anat perdent i per nosaltres s'ha convertit en una super-trialera, llarga i molt divertida. Revolt rera revolt a veure qui és capaç de fer-lo sense baixar de la bici. Alguns els fem els tres, altres només dos, i algun revoltet només el fa el noi de la casa, en Pere, que ja l'havia entrenat


Desemboquem a la carretera de Castellbò a Albet i en un moment arribem al nostre destí.


Xerrada amb el ruc-cunyao, que aquest any no està en forma (coses de la paternitat i la submissió), dutxa, cremeta per les cames, cotxe i cap a casa, que demà ja dormirem.

En total:
Una seixantena de quilòmetres, calculo que uns 1500-1700 metres de desnivell, molta felicitat i bona companyia.

I una conclusió: som bons, som molt bons. No som els millors, però som molt bons!!!

dimecres, 1 de juliol del 2009

Cronica Half Challenge

HOLA RUCS

Fa dies que tenia ganes d’escriure la crònica de la Half Challenge del passat 24 de maig a Calella i fins ara no he trobat el moment.

Abans de tot disculpeu el retard.

També, abans de començar la crònica de la cursa en si, us diré de què va una mica això del triatló. Porto amb la gent del Piri casi un any i mig i la veritat nois és que us trobo a faltar snif snif.
Collons de Piris. A les sortides en bici lo de parar a esmorzar no sabem el que és. Tot són gels amb cafeïna i marica l’últim. O sigui que m’estic tornant marica ràpidament. Els putus entrenos de la piscina ni us en parlo, i els de córrer els faig pel meu compte.

Malgrat tot això quan va sortir anunciat el Half Challenge del Maresme, em vaig encegar i m’hi vaig apuntar (als dos) el curt i el llarg. L’altre dia la meva dona es va enterar de que havia pagat de inscripció i una mica mes i em fot fora de casa.

Bé, el passat 24 de maig, , per fi va arribar l’hora de demostrar de què està fet un mountain ruc (secció piri) i allà estava jo, amb 2199 tios més , a les 7.30 del matí a Calella, davant de l’aigua.

Us diré, per els que algun dia vulguin fer una triatló, que el més agobiant de tot es la natació. Jo nedo força bé, o això hem pensava, però fotre’t a l’aigua a la vegada amb 500 tios més (fèiem 4 sortides separades 5 minuts) amb mala mar, amb patades, sense veure una merda, amb boies del tamany de pilotes de futbol, és molt molt agobiant fins que no agafes el teu ritme i vas fent. A més, el primer troç va ser amb la corrent en contra, i va costar centrar-me i no fotre el camp. Surts de l’aigua una mica grogui, i sense forces ni per treure’t el neoprè.

Cap a la primera transició agafant la bossa de les coses de bicicleta. Només arribar a la bici, un bon glop d’aigua per treure tot el gust de sal. I començo a pedalar. La bicicleta és el tram mes agraït, al menys per mi, doncs es tractava d’anar rodant a bon ritme , però sense clavar-se massa. Un cop surto de Calella hem foto dos plàtans i a rodar. Es van formant grupets de gent (cosa totalment prohibida) però tothom passa de tot. Intento separar-me sempre que puc, però hi han trams molt estrets on és impossible. Arribo a bon ritme fins a Cabrera, on giro al PRYCA en direcció a Argentona i cap a Dosrius. Tan vaig avançant gent com gent m´avança a mi. A Argentona em trobo el Borotau, fent de improvisat guàrdia urbà avisant a tothom d’una corva perillosa. Em començo a creuar amb els primers, que ja tornen de Dosrius amb uns pepinos impressionants. A la recta del poligon de la Velcro amb lo follats que van de baixada a tothom li salten els bidons en els bàdens de reducció de velocitat..

Arribo a Dosrius. I baixo follat cap el PRYCA. Al passar per Vilassar, a la Plaça de l’Ajuntament s´ha muntat una xocolatada, amb tots els familiars del Piris per animar-nos. El meu nano em veu i em saluda . Això sempre dona ànims¡¡¡¡¡

Seguim cap a Masnou a bon ritme, passo a unes angleses amb uns culs impressionants, que sembla impossible que puguin anar en bici i encara més aguantar tot el que ve després (tipus Pere Soler)

La tornada des de Masnou és amb el vent en contra, i arribo a Calella una mica tocadet. He fet el recorregut a una mitja de 32 per hora intentant conservar la mecànica, perè el pitjor estava per venir.

Faig la transició amb calma (6 minuts) i començo a córrer. El primer quilòmetre fins que la musculatura se t’acostuma és fa llarguíssim, però poc a poc vas agafant un ritmet còmode. El problema per mi no és el cor, són les cames, sempre amb por d’una rampa. Anem tirant cap a Malgrat, pel Passeig Marítim. Quasi tot el recorregut és de sorra, el qual els genolls ho agraeixen. Els quilòmetres no estan marcats, el qual fa que vagis molt perdut. Agafo la tàctica a partir del km 5 de fer caminant cada avituallament, beure, refrescar-me y seguir, i la veritat es que dóna molt bon resultat. Anem creuant amb els que ja tornen de Malgrat i passa el Luís Enrique. Em trobo a l´Esteve Serra amb el Miquel que han vingut a veure la cursa (gràcies Esteve i Miquel, trobar algú conegut que t’anima fa miracles). Arribo a meitat de camí tocadet, amb molta calor, em foto dins el tercer gel del mati, però ja no m’entra res més. Només queden 10 km, que se’m fan mes agraïts, per allò del “ja queda menys”. Al pas per dintre de Calella la gent t’anima pel teu nom (sortia al Dorsal) i això sempre ajuda. La pujadeta a les pistes d’atletisme de Calella te collons. Tinc pànic a tenir una rampa ara. Entro a les pistes i creuo. La Ratlla. La puta ratlla.

Estic mes sencer del que hem pensava, però no m’entra al cos absolutament res. Tinc ganes de vomitar, que fins el cap de una hora no em passen. Poc a poc em vaig revifant, i aconsegueixo dutxar-me.


Soc Finisher amb 5 hores 51 minuts.

38 minuts + 2 hores 52 minuts + 2hores 11 minuts.

L’octubre serà una altra història.


Ramon G.