Sant Joan de l'Erm 2009 - Nous Camins!!

Cada cop som menys. Aquest any només 3 rucs hem pogut re-editar la clàssica (ja fa molts anys) del primer de Juliol a Sant Joan de l'Erm. Diferents problemes d'agenda i de coordinació de famílies, les temibles colònies dels temibles fills i altres problemes no confessables han fet que el dia 11 de juliol només 3 intrèpids rucs emprenguessin el vol. Això sí, quin vol, però ...

Aquest any, gentilesa del Pere-ruc, dormim a Castellbò. Ell al seu còmode llit. En Marc-ruc i en Jordi-ruc (l'inevitable cronista) a les golfes, compartint roncs.

Així que decidim sortir del mateix Castellbò en lloc de Sant Joan. Afegirem 900 metres de desnivell a l'excursió. Només sortim un dia, però al menys sortim com Déu mana!.

A primeríssima hora de la matinada (9:30) emprenem la ruta. Sortim per la carretera direcció Sant Andreu, tot xino-xano i anar xerrant. Fem els primers nou quilòmetres amb una comoditat insultant. L'edat ens fa prudents. Millor agafar aquest ritme i no deixar-lo.

Als voltants de Carmeniu deixem la carretera i en Pere ens porta cap a la primera de les sorpreses d'aquest any. Després d'un petit tram de pista, ens endinsem en un prat i a la sortida un corriol encisador (digne de la Pedals d'Occitània, per exemple) ens porta a Coll de Jou en un parell de magnífics quilòmetres.

Des de Coll de Jou enllacem amb la ja coneguda pista que ens porta a Coll de Leix i seguidament a Sant Joan. Durant tot el tram anem rememorant gestes passades en una agradable conversa, i arribem Sant Joan una mica més tard de les 12. Bona hora per esmorzar!!



Després de saludar l'amic Miquel ens preparem una taula al solet. Torrades i coles i uns bons cafès ens preparen per la segona part de la ruta.

Com aquell qui res, i després d'omplir les ampolles a la font, ens endinsem en el dolor, o el que és el mateix: la pujada de les Mosques (no recordo l'origen del nom, només sé que l'aplec d'amigues que em fa companyia durant la dura pujada hi fa honor)

(la bici, descansant en un prat esperant les companyes. nerviosa per sortir a emprendre el vol)





Tres o quatre-cents metres de desnivell més amunt ens reagrupem. Les rampes són dures i continuades. Però després ve el premi merescut. Deixem la pista de les Mosques i prenem el corriol que ressegueix la carena i ens du al Pic de les Mongetes, el cimet més alt d'aquesta contrada amb quasi bé 2100 metres de desnivell.


Aquest tram carener és fantàstic, i m'ha agradat molt més en aquest sentit que no pas en l'invers, que és el que normalment fem. Un corriol estret, ple d'arrels i de pedres,





que de tant en tant desemboca en prats herbats suaus, i de tant en tant ens apropa a penyasegats des d'on s'obre el paisatge i es contempla la vall de Castellbò fins el Segre.

tot i que, a vegades, millor no mirar!!!





Al final del camí ens queda remuntar a peu un tram de corriol fins dalt del darrer prat, que ens durà a Ras de Conques, coll que separa la vall del Romadriu amb les valls d'Andorra.

No obstant decidim no entrar al prat i seguim el camí que voreja el cim. Un tram nou però no massa bonic. El camí és ple encara d'arbres atravessats, cosa que dificulta la marxa. Tot i així ens situem, ben aviat, al camí que puja des de Santa Magdalena fins al Ras de Conques, on emprenem la ràpida baixada fins la famosa ermita.





(l'Ermita de Santa Madgalena, un d'aquells llocs especials en l'imaginari betetero del cronista)



(els fantàstics prats a la vora del Romadriu, des de l'Ermita de Santa Magdalena)

Canvi de càmara (punxada del cronista), una mica de menjar, i continuem la ruta, planejant al costat del riu Romadriu fins que l'hem d'atravessar.

(inevitable fotografia de cada any: "la travessa del Romadriu: sense ella no fa estiu" segons resa la dita)

Un cop a l'altre vessant fem els set quilòmetres de semi-pujada fins a Sant Joan de l'Erm on ens esperen uns macarrons. Hi arribem a les quatre tocades. Sort que hem avisat que ens esperin i ens els han deixat preparats, a punt de micro-ones. Fem els honors i, taxinnnnn, comença el plat fort del dia. La baixada!!!

Ens tornem a situar a Coll de Leix, i des d'allí agafem un camí nou, corrioler i traïdor (ple de soques tallades a 10 cms del terra) que ens mena fins a Turbiàs.

Des d'aquest poble agafem un altre camí. Aquest cop no és nou, sinó tot el contrari. Es tracta d'un d'aquells camins que la gent de la contrada utilitzava per anar pel dret, fent zigues-zagues. L'empedrat original s'ha anat perdent i per nosaltres s'ha convertit en una super-trialera, llarga i molt divertida. Revolt rera revolt a veure qui és capaç de fer-lo sense baixar de la bici. Alguns els fem els tres, altres només dos, i algun revoltet només el fa el noi de la casa, en Pere, que ja l'havia entrenat

Desemboquem a la carretera de Castellbò a Albet i en un moment arribem al nostre destí.

Xerrada amb el ruc-cunyao, que aquest any no està en forma (coses de la paternitat i la submissió), dutxa, cremeta per les cames, cotxe i cap a casa, que demà ja dormirem.

En total:
Una seixantena de quilòmetres, calculo que uns 1500-1700 metres de desnivell, molta felicitat i bona companyia.

I una conclusió: som bons, som molt bons. No som els millors, però som molt bons!!!