Puigmal, la crònica

La brillant idea sorgeix del nostre delegat als E.E.U.U., en Josep Coderch, qui fa una convocatòria i es compromet a conseguir els tracks. Primera fallida. S'oblida de carregar-los al GPS. Segona fallida: porta una fantàstica càmara al casc amb la qual es dedica a grabar els núvols perquè es desorienta. Sort que el Puigmal és un cim evident, i que tots els camins porten a Roma ...
L'ascensció comença a les vuit del matí, amb bon temps i bons esperits. Mica a mica anem guanyant alçada. La carretera de la Collada ens serveix per escalfar. Alguns, però, com sempre, ja posen el turbo (després ho pagaran, la jornada és molt llarga).

A partir de Dorria deixem l'asfalt i prenem una pista molt agradable que ens du a un coll herbat (la Creu de Maians), on esmorzem i coincidim amb una altra colla que venen d’Olot. Ells ja estaven marxant. Els tornarem a veure més amunt




A partir d’aquí ja comencem a posar el peu a terra en algunes rampes molt dures. Però un cop assolit el Pla de Salines, on creuem la frontera amb França, tornem a pedalejar, primer en uns prats ben plans, i després en un camí pujador ple de pedres que dificulten l’ascensió. El grup s’estira i cadascú marca el seu ritme en el tram (ciclable) més monoton i pesat del dia. La temperatura comença a baixar i l’alçada ja es nota. Ben aviat ens tornem a reunir tots en un coll on, si no fos per l’espessa boira, s’hauria de veure la vall de Núria. Ens trobem a la carena que separa la Cerdanya del Ripollès, i la boira s’entesta a traspassar-la, però els corrents d’aire no la deixen. A una banda se’ns presenta la Cerdanya completament visible, i a l’altra banda no s’hi endevina res de res.

Després d’un breu habituallament, on alguns descobrim la potència dels preparats de Nutrisport (gentilesa de’n Marc Gubau), d’altres la dels dàtils i avellanes portats directament de la Cooperativa Agrícola de Vilassar de Mar (gentilesa de Pere Lloret) tornem a emprendre la ruta fins que sorgeix un greu inconvenient mecànic a la bicicleta d’en Marc Fernández (Voy-voy).

L’avaria ens detura durant mitja hora ben bona. Però regna la calma i el bon humor (fins i tot algú se’ns adorm tot estirat en una pedra).

S’acaba la pista i comença un divertit tram de corriolet carener. Dura poc, perquè sobtadament, un cop passat el Pas dels Lladres, em de carregar la bicicleta a l’esquena i durant tres quarts d’hora hem d’enfilar penosament el rocam que ens porta al cim.

A dalt fa fred, i ens hem de protegir de l’aire arraulits a les roques. Tornem a menjar (de fet ens hem passat el dia menjant com a desesperats) i iniciem, tot il·lusionats, la que ens pensem que serà la trialera més llarga de la nostra vida. Aquí hem de fer esment a l’inestimable consell del nostre guia espiritual, en Jordi Reixach, a qui a partir d’ara ja no li farem mai més cas, i a qui, si el trobem sol, probablement el deixarem estabornit i li fotrem la bicicleta barranc avall.

Bé, no ens envalem i tornem al to tranquil característic de principi. Deiem que el nostre gurú ens havia assegurat una baixada ciclable quasi bé al 100%. De fet la baixada era caminable quasi bé al 100%, i només vem poder rodar ben pocs trams (tot i que alguns van estar a punt de rodar però d’una altra manera en entestar-se a baixar sobre la bici).
Després de patir tant la caminada i com les queixes del sempre positiu Marc Gubau vem arribar finalment a Núria, destí mític (i mitificat). Altra cop a menjar i debat sobre com continuar la ruta. Tenim dues alternatives (després que el Cap d’Estació del Cremallera frustrés, no sense disfrutar en veure la nostra cara de patiment) la possibilitat de carregar les bicis al tren i baixar comodament. La primera consistia en baixar pel camí directe a Queralbs, però ens constava que no era gens ciclable, i estavem prou fars de caminar amb la bici al costat o a sobre. La caminada durava més de 2 hores. La segona alternativa passava per anar fins a Fontalba, també amb l’inconvenient de caminar, encara que menys estona. D’allí a Queralbs hi ha una pista en molt bon estat.
Finalment ens decidim per la segona alternativa i emprenem una caminada que podríem definir com a agònica, pel cansament acumulat que ja portàvem, i perquè molts ens havíem fet la idea que arribar a Núria ja volia dir acabar de patir. Més d’una hora després, i a través d’un camí només ciclable en un 20%, això sí, maco a morir, arribem a Fontalba. Un esplai de nanos ens regala, inesperadament, un bon grapat de plàtans que els ha sobrat. Fem de micos una estona.

La baixada a Queralbs és super ràpida i una mica aburrida. La velocitat segrega adrenalina durant dotze quilòmetres (a alguns, perquè a d’altres l’adrenalina ja els surt només baixant l’escala de casa i fan les baixades quasi marxa enrera)
Reagrupament a Queralbs, on agraïm poder rodar sobre l’asfalt. Sprints i els típics “piques” continus ens fan arribar al nostre destí a Ribes sense ni adonar-nos-en. Un cotxe que hem deixat al matí porta als conductors a buscar la resta de cotxes a Planoles. Carregada de bicicletes a la furgo, i cap a casa, cansats i satisfets, molt satisfets.

Una cinquantena de quilometres, més de dos mil metres de desnivell, i dotze hores d’excursió. I la companyia de 10 esforçats ciclistes. Tanquem d’una manera més que digne la temporada 2007-2008. Que sigui la primera d’una llista molt llarga de RUCADES.